Vida i mort a Vallibona

NOVERINT UNIVERSI ( Sia a tots sabut) és la segona novel·la del meu cicle etnohistòric. L’obra pren el nom de la formula usada per encapçalar determinats documents a la Cancelleria del rei Pere el Cerimoniós (o si més us ho estimeu, el del punyalet). És tracta d’una novel·la que presenta un esplèndid retaule de la societat medieval amb les seues llums i les seues ombres. Per més que l’acció ens situa als TERMES GENERALS DE MORELLA, més concretament a VALLIBONA, tant per la temàtica com pel tractament, resulta perfectament exportable a tot el món feudal mediterrani de la segona meitat del segle XIV; temps de guerra, de pesta bubònica, però també de grans construccions i de grans fortunes fetes amb el comerç de la llana. Fins i tot, els temes de la mort, la guerra, l’amor o la lluita per la dignitat o per la mera subsistència, malauradament encara resulten d’una actualitat que de vegades em resulta esgarrifosa. El mon medieval se’ns fa present des de la primera fulla amb un seguit de personatges, únics en el seu anonimat i imprescindibles a l’hora de fer anar la història.

La narració, està centrada al voltant de la Vall de Vallibona; poblada per gent humil que la vida converteix en els autèntics protagonistes de la narració. Un rera l’altre, cadascun des de la seua problemàtica personal, van empentant endavant la història d’aquesta petita comunitat rural. Són ells, amb la seua aspra lluita per la subsistència, els que crearan l’èpica de la quotidianitat; ells qui faran marxar el món amb el seu sacrifici diari. Per això la novel·la presenta una estructura coral, col·lectiva, on cada personatge té el seu moment de glòria, si més no, literària.

L’obra porta com a fons un acurat treball lingüístic i etnogràfic que dona relleu i credibilitat als personatges i que ens fa entrar, sense notar-ho, al món de llums i ombres que era el segle XIV a les terres de la mediterrània europea. Costums, parlars, llegendes, rituals, dites i refranys, aporten credibilitat i color a la narració, especialment als diàlegs que són abundants i resulten molt vius i expressius.

Pas a pas se’ns van mostrant els diferents jocs de la vida que s’ordeixen front als jocs de la mort; la realitat més crua que aplegarà a materialitzar les pors més atàviques; la subtil frontera que separa el bé del mal i la seua absoluta relativitat. Sobre un fons històric ben treballat, l’obra va detallant el funcionament de les institucions civils; els interessos de les diferents parts de l’església; les lluites pel poder entre els més poderosos, o per la mera subsistència entre els més miserables.

La pesta ( el mal que no es veu) apareix omnipresent entesa, més que no com a malaltia, com a càstig diví per les rebel·lions contra l’ortodòxia o les estructures del poder. La natural ignorància de les raons que mouen determinats fets, que tothom considera extraordinaris, personificarà temors i creences en un seguit d’éssers sobrenaturals (els personatges del món que no es veu). La mort serà La Senyora, acompanyada de totes les manifestacions de les forces del mal. Els rituals de sanació; tan efectius com la fe d’aquell que els imparteix o de qui els rep, seran la darrera esperança dels pobres. Les mitologies, bones o dolentes que habiten els llocs deserts, prendran cos real a l’hora d’esbargir pors i incerteses. Tota mena d’elements màgics ancestrals es personificaran, tant certs com immaterials, per tota la gent de la Vall.

Com a fons apareixen un seguit de fets històrics com ara: els problemes que crea la reconstrucció de l’església de Santa Maria o les muralles de la ciutat de Morella; la Guerra dels dos Peres amb les crisis econòmiques que comporten les lluites i les males collites; el comerç de la llana i les seus transaccions amb els comerciants toscans; els problemes que el govern de la ciutat té amb nobles i senyors de vassalls; les rivalitats entre les aldees i la ciutat o els problemes entre l’arxiprest morellà i l’abat de Benifassà. Al contrari del que acostuma a passar, tota aquesta informació va dosificant-se sense aplegar a embafar, aportant a cada moment sols allò que és estrictament necessari.

És també remarcable la importància que assoleix el paisatge. Sempre es tracta d’escenaris reals, fàcilment identificables, i que s’adapten a l’escena que emmarquen. Com que els conec i els sent, he tractat de dotar-los d’una indubtable càrrega lírica poc habitual a la novel·la actual; açò reforçarà el seu caràcter evocador

A cada capítol, el mal i el bé van perdent la delimitació clara que podia caracteritzar-los, com a conseqüència d’un fet primordial i dominant, la pura necessitat de subsistir. Al llarg de tota aquesta novel·la anirà barrejant-se la història amb la llegenda; el mon real amb aquell que no es veu; la realitat amb la ficció. A més, cal remarcar que s’ha afegit una certa dosi de misteri que manté l’interès fins a la darrera pàgina; sols aleshores, si has estat un bon lector, ho sabràs tot,… o no…

VINARÒS NEWS. Agost de 2000. Vicent Sanz


EPOPEIA DE VALLIBONA
Noverint universi de Joan Andrés Sorribes
No sol ser corrent que un poble com Vallibona acullga la presentació d'un llibre, i més si es tracta d'una novel·la. Tanmateix, el proppassat 23 de juny, l'escriptor castellonenc Joan Andrés Sorribes va presentar-hi, en un acte que va reunir una cinquantena de persones, la seua novel·la Noverint Universi ("Sia a tots sabut"), després d'haver-ho fet a la Fira del Llibre de València. Noverint universi ha estat la guanyadora del I Premi de Narrativa Ulisses, convocat per la fundació Caixa Castelló-Bancaixa i Tàndem Edicions, i està constituïda per una narració ambientada en la Vallibona del segle XIV, en plena Edat Mitjana, raó per la qual va ser presentada a l'escenari en què transcorre l'acció. Noverint universi narra els estralls que les diverses epidèmies de pesta de mitjans de segle XIV van causar a la vila de Vallibona i les peripècies que els seus habitants, delmats fins als límits de l'extinció del poble com a col·lectiu humà, van haver de portar a terme per deslliurar-se del "mal que no es veu" i assegurar-ne la pervivència per a les generacions futures.

Partint de dades documentals i combinant-les amb el bastiment de diverses línies argumentals de ficció que no exclouen els elements religiosos i sobrenaturals, Joan Andrés Sorribes ens presenta una narració rica de tota classe de matisos amb un protagonista col·lectiu: els homes i les dones de la fonda ruralia medieval vallibonenca. Hi trobem una comunitat lligada a totes les aspres condicions del lloc i l'època. Encaixonada en el curs alt del riu Cervol, la vida de la societat de Vallibona gira al voltant del treball de la terra, entre les pressions senyorials provinents de Morella, ciutat reial regida per magnats nobiliaris, i les ànsies feudals del monestir de Benifassà. En aquesta situació, la pesta constitueix un enemic tràgic pel que té d'invisible. Amb una mesurada administració del protagonisme entre un conjunt certament bigarrat de personatges, l'autor va teixint una sèrie d'accions paral·leles que es descabdellen entre el bucolisme del paisatge, les forces màgiques d'un cristianisme encara no del tot solidificat -només cal pensar que la conquesta de Jaume I s'ha esdevingut encara no fa 150 anys-, les lluites particulars entre estaments i la necessitat imperiosa de sobreviure. És així que es construeix aquesta epopeia col·lectiva de ressons mítics, ja que és posen en joc tots els recursos per descriure al detall els passatges de la salvació col·lectiva d'un món amenaçat: la solemnitat de l'oficialitat morellana, els abusos senyorials, reminiscències de la dissidència càtara, la presència ineludible de l'Església, els roders, la crueltat, la superstició popular d'arrel pagana, la mort, l'amor i el vitalisme d'uns personatges abocats a circumstàncies excepcionals Un aspecte que crida l'atenció és l'esforç invertit en els diàlegs. Quan els personatges prenen la paraula, ho fan mitjançant un llenguatge que remet el lector a l'època en què se situa l'acció, siga en els intervencions més solemnes, siga en les converses més col·loquials i vives dels pobladors vallibonencs. Aquest fet, sense atendre excessivament a la fidelitat a la llengua arcaica, aconsegueix immergir el lector en la quotidianitat que s'intenta reflectir en la narració. És sobretot d'aquesta manera que es reforça un estil acolorit i vitalista, que dota la novel·la de tota la frescor i el pintoresquisme que demana el tractament donat a un tema que, segons com, cau lluny del lector més actual.

Pel tema que tracta, per la consistència argumental i narrativa que té, Noverint Universi és una novel·la valenciana de pes, digna de ser inclosa en la millor narrativa històrica en català. I segurament un dels factors principals perquè això siga així és la mestria amb què s'han recreat uns esdeveniments que, tot i perduts en dates tan antigues, remeten el lector a una idea clara: la lluita de tot un poble per la seua pròpia supervivència com a tal. Per no perdre la seua identitat. Que el poble escollit siga un llogarret perdut entre els Ports de Morella i la Tinença de Benifassà, en un racó del País Valencià, no fa més que reforçar el seu caràcter simbòlic. No cal remarcar les circumstàncies humanes de la zona per adonar-se que una lectura actual d'aquesta epopeia de ressons llegendaris té una lectura ben actual. I és que Morella ve conreant d'un temps ençà la condició de referent cultural que, per legitimitat històrica, li pertoca. Vallibona, al cap i a la fi, és presentada com a poble dels Termes Generals de Morella i la dimensió morellana de la narració és notable. Sens dubte, Noverint Universi té qualitats literàries més que suficients per captar l'atenció de qualsevol lector i arrossegar-la fins al final. A més d'això, el llibre té també una utilitat afegida: que pot ser una lectura força recomanable per donar a conèixer l'Edat Mitjana i els propis orígens als joves estudiants d'institut. Als del Nord del País Valencià per descomptat, ja que hi toca de molt a prop. També a als de qualsevol institut dels Països Catalans. En conclusió: una lectura força recomanable per deixar-se emportar a una dimensió del temps i escoltar la veu dels orígens.
Vicent Sanz, professor
Vinaròs News (2000-agost)



Cap comentari: