Vida i mort a Vallibona

NOVERINT UNIVERSI ( Sia a tots sabut) és la segona novel·la del meu cicle etnohistòric. L’obra pren el nom de la formula usada per encapçalar determinats documents a la Cancelleria del rei Pere el Cerimoniós (o si més us ho estimeu, el del punyalet). És tracta d’una novel·la que presenta un esplèndid retaule de la societat medieval amb les seues llums i les seues ombres. Per més que l’acció ens situa als TERMES GENERALS DE MORELLA, més concretament a VALLIBONA, tant per la temàtica com pel tractament, resulta perfectament exportable a tot el món feudal mediterrani de la segona meitat del segle XIV; temps de guerra, de pesta bubònica, però també de grans construccions i de grans fortunes fetes amb el comerç de la llana. Fins i tot, els temes de la mort, la guerra, l’amor o la lluita per la dignitat o per la mera subsistència, malauradament encara resulten d’una actualitat que de vegades em resulta esgarrifosa. El mon medieval se’ns fa present des de la primera fulla amb un seguit de personatges, únics en el seu anonimat i imprescindibles a l’hora de fer anar la història.

La narració, està centrada al voltant de la Vall de Vallibona; poblada per gent humil que la vida converteix en els autèntics protagonistes de la narració. Un rera l’altre, cadascun des de la seua problemàtica personal, van empentant endavant la història d’aquesta petita comunitat rural. Són ells, amb la seua aspra lluita per la subsistència, els que crearan l’èpica de la quotidianitat; ells qui faran marxar el món amb el seu sacrifici diari. Per això la novel·la presenta una estructura coral, col·lectiva, on cada personatge té el seu moment de glòria, si més no, literària.

L’obra porta com a fons un acurat treball lingüístic i etnogràfic que dona relleu i credibilitat als personatges i que ens fa entrar, sense notar-ho, al món de llums i ombres que era el segle XIV a les terres de la mediterrània europea. Costums, parlars, llegendes, rituals, dites i refranys, aporten credibilitat i color a la narració, especialment als diàlegs que són abundants i resulten molt vius i expressius.

Pas a pas se’ns van mostrant els diferents jocs de la vida que s’ordeixen front als jocs de la mort; la realitat més crua que aplegarà a materialitzar les pors més atàviques; la subtil frontera que separa el bé del mal i la seua absoluta relativitat. Sobre un fons històric ben treballat, l’obra va detallant el funcionament de les institucions civils; els interessos de les diferents parts de l’església; les lluites pel poder entre els més poderosos, o per la mera subsistència entre els més miserables.

La pesta ( el mal que no es veu) apareix omnipresent entesa, més que no com a malaltia, com a càstig diví per les rebel·lions contra l’ortodòxia o les estructures del poder. La natural ignorància de les raons que mouen determinats fets, que tothom considera extraordinaris, personificarà temors i creences en un seguit d’éssers sobrenaturals (els personatges del món que no es veu). La mort serà La Senyora, acompanyada de totes les manifestacions de les forces del mal. Els rituals de sanació; tan efectius com la fe d’aquell que els imparteix o de qui els rep, seran la darrera esperança dels pobres. Les mitologies, bones o dolentes que habiten els llocs deserts, prendran cos real a l’hora d’esbargir pors i incerteses. Tota mena d’elements màgics ancestrals es personificaran, tant certs com immaterials, per tota la gent de la Vall.

Com a fons apareixen un seguit de fets històrics com ara: els problemes que crea la reconstrucció de l’església de Santa Maria o les muralles de la ciutat de Morella; la Guerra dels dos Peres amb les crisis econòmiques que comporten les lluites i les males collites; el comerç de la llana i les seus transaccions amb els comerciants toscans; els problemes que el govern de la ciutat té amb nobles i senyors de vassalls; les rivalitats entre les aldees i la ciutat o els problemes entre l’arxiprest morellà i l’abat de Benifassà. Al contrari del que acostuma a passar, tota aquesta informació va dosificant-se sense aplegar a embafar, aportant a cada moment sols allò que és estrictament necessari.

És també remarcable la importància que assoleix el paisatge. Sempre es tracta d’escenaris reals, fàcilment identificables, i que s’adapten a l’escena que emmarquen. Com que els conec i els sent, he tractat de dotar-los d’una indubtable càrrega lírica poc habitual a la novel·la actual; açò reforçarà el seu caràcter evocador

A cada capítol, el mal i el bé van perdent la delimitació clara que podia caracteritzar-los, com a conseqüència d’un fet primordial i dominant, la pura necessitat de subsistir. Al llarg de tota aquesta novel·la anirà barrejant-se la història amb la llegenda; el mon real amb aquell que no es veu; la realitat amb la ficció. A més, cal remarcar que s’ha afegit una certa dosi de misteri que manté l’interès fins a la darrera pàgina; sols aleshores, si has estat un bon lector, ho sabràs tot,… o no…

AVUI. Juny de 2000. Manel G. Grau


SOBRE EL FOC DE LA MEMÒRIA

Noverint Universi (és a dir,"Sia a tots sa­but...") era la forma amb què el rei Pere IV començava els seus escrits oficials. Siga per tots sabut, per tant, que Joan Andrés Sorribes (Castelló, 1947) guanyà ben merescuda­ment, amb aquest títol tan suggerent i emblemàtic, el I Premi Ulisses de narrativa, convocat per l'editorial Tàndem sota el patrocini de la Fundació Caixa Castelló-Ban­caixa. Siga sabut també que el jurat d'aquesta primera convocatòria (Ferran Torrent, Sam Abrams, Enric Forner, Vicent Alonso i Maria de la Pau Janer) és, si més no, tota un garant de qualitat literària, com es demostra a bastament des de la primera línia d'a­questa molt ben trenada, nar­rada i estructurada novel·la. I és necessari que siga sabut per tots que aquesta és, a més, la primera novel·la d'aquest au­tor castellonenc de cinquan­ta-tres anys, professor d'histò­ria a l'ensenyament mitjà que s'havia distingit fins ara com a investigador etnològic (gua­nyà el premi Ciutat de Castelló d'Humanitats el 1995), com a col·laborador en revis­tes culturals de les comarques de la Plana, com a escriptor i director de teatre escolar i com a coordinador de progra­mes de ràdio en català. I ha de ser sabut per tots també que aquest ofici, el d'escriptor, ha estat doblement estrenat: en un mes ha aparegut, a la ma­teixa editorial, a la col·lecció de “La moto”, una altra novel·la seua, La forja de Lessera, ambientada al segle III aC i amb temàtica epico-etnològica que pren els seus referents en el misteriós món i la comple­xa cultura dels ibers. Un cas, certament, ben remarcable, pel que significa d'incorpora­ció tardana però amb molta força i qualitat a l'àmbit lite­rari. I un cas, siga també sa­but, prou insòlit a les nostres lletres.
Noverint Universi és una ex­cel·lent novel·la bastida a tra­vés de quatre parts titulades: La gent, La crisi, La senyora i La vida, amb un total de vint-i-quatre capítols. Bastida a través del doble pla narratiu (el real o, diguem-ne, etnohis­tóric i el ficcional), els capítols són entrellaçats de manera que el fil narratiu trene tot un seguit d'accions dels perso­natges d'una manera coral, és a dir, el protagonista és tot el poble de Vallibona, situat dins dels Termes Generals de Mo­rella, a la segona meitat del segle XIV. A l'ensems, no hi ha un sol personatge principal: tots es veuen entrellaçats en un conjunt de relacions humanes que els fan canviants i quotidians, com canviant i mutant es, a voltes, la condi­ció humana en el seu devenir diari. El món medieval ens és reflectit en un marc històric i simbòlic on s'interrelacionen i es fan palesos els quefers di­aris, els diversos estaments socials, la lluita quotidiana per la vida i contra la mort, les penúries humanes i les gran esperances d'aquells homes i dones anònims que no surten mai a la història però que sempre són qui paguen les conseqüències de les decisions dels poderosos. Amb una pre­ciosa barreja del que anome­narem etnohistòria literària amb un seguit de llegendes populars, l'autor ens guia (a través de la tercera persona) per tot un món on els molts personatges pateixen i desit­gen, lluiten i s'enquimeren, creuen i esperen que l'època que els ha tocat viure els porte un esdevenidor més just, dig­ne i menys convuls, injust i caòtic. Ho podem veure, per exemple, a la tercera part, ti­tulada La vida, en què els sis personatges que hi intervenen tornen del purgatori per abraçar les petites espurnes de dignitat que el temps i l'enveja huma­na els han malmès i arrabassat durant anys. Una obra, a més, que, en forma d'estructura li­neal, va resolent al final els fils argumentals i temàtics oberts als primers capítols. I amb un domini estilístic, tant pel que fa al discurs indirecte (amb unes descripcions acostades al registre poètic) com al directe (amb uns diàlegs ben tallants i àgils), que ens demostren que darrere de l'autor hi ha hagut molts dies de lectures i molt de treball de documentació històrica. Una tasca, i això és força destacable també, que està oculta darrere de l'acció, és a dir, sense que a l'autor se li note que és historiador si no és en petits detalls, però mai amb cap intenció didàctica o costumista, ans al contrari. Una excel·lent novel·la plena, per tant, d’història i de lle­genda, de personatges quoti­dians i de lluites de poder, de combats i de misèries huma­nes. Ni més ni menys que la memòria del foc quotidià i col·lectiu que, d'una manera o d'una altra, ens ha fet avui possibles.

Manel Garcia Grau
Avui (2000-06-08)
TORNA AL BLOC


Subscriure's a: Missatges (Atom)