Vida i mort a Vallibona

NOVERINT UNIVERSI ( Sia a tots sabut) és la segona novel·la del meu cicle etnohistòric. L’obra pren el nom de la formula usada per encapçalar determinats documents a la Cancelleria del rei Pere el Cerimoniós (o si més us ho estimeu, el del punyalet). És tracta d’una novel·la que presenta un esplèndid retaule de la societat medieval amb les seues llums i les seues ombres. Per més que l’acció ens situa als TERMES GENERALS DE MORELLA, més concretament a VALLIBONA, tant per la temàtica com pel tractament, resulta perfectament exportable a tot el món feudal mediterrani de la segona meitat del segle XIV; temps de guerra, de pesta bubònica, però també de grans construccions i de grans fortunes fetes amb el comerç de la llana. Fins i tot, els temes de la mort, la guerra, l’amor o la lluita per la dignitat o per la mera subsistència, malauradament encara resulten d’una actualitat que de vegades em resulta esgarrifosa. El mon medieval se’ns fa present des de la primera fulla amb un seguit de personatges, únics en el seu anonimat i imprescindibles a l’hora de fer anar la història.

La narració, està centrada al voltant de la Vall de Vallibona; poblada per gent humil que la vida converteix en els autèntics protagonistes de la narració. Un rera l’altre, cadascun des de la seua problemàtica personal, van empentant endavant la història d’aquesta petita comunitat rural. Són ells, amb la seua aspra lluita per la subsistència, els que crearan l’èpica de la quotidianitat; ells qui faran marxar el món amb el seu sacrifici diari. Per això la novel·la presenta una estructura coral, col·lectiva, on cada personatge té el seu moment de glòria, si més no, literària.

L’obra porta com a fons un acurat treball lingüístic i etnogràfic que dona relleu i credibilitat als personatges i que ens fa entrar, sense notar-ho, al món de llums i ombres que era el segle XIV a les terres de la mediterrània europea. Costums, parlars, llegendes, rituals, dites i refranys, aporten credibilitat i color a la narració, especialment als diàlegs que són abundants i resulten molt vius i expressius.

Pas a pas se’ns van mostrant els diferents jocs de la vida que s’ordeixen front als jocs de la mort; la realitat més crua que aplegarà a materialitzar les pors més atàviques; la subtil frontera que separa el bé del mal i la seua absoluta relativitat. Sobre un fons històric ben treballat, l’obra va detallant el funcionament de les institucions civils; els interessos de les diferents parts de l’església; les lluites pel poder entre els més poderosos, o per la mera subsistència entre els més miserables.

La pesta ( el mal que no es veu) apareix omnipresent entesa, més que no com a malaltia, com a càstig diví per les rebel·lions contra l’ortodòxia o les estructures del poder. La natural ignorància de les raons que mouen determinats fets, que tothom considera extraordinaris, personificarà temors i creences en un seguit d’éssers sobrenaturals (els personatges del món que no es veu). La mort serà La Senyora, acompanyada de totes les manifestacions de les forces del mal. Els rituals de sanació; tan efectius com la fe d’aquell que els imparteix o de qui els rep, seran la darrera esperança dels pobres. Les mitologies, bones o dolentes que habiten els llocs deserts, prendran cos real a l’hora d’esbargir pors i incerteses. Tota mena d’elements màgics ancestrals es personificaran, tant certs com immaterials, per tota la gent de la Vall.

Com a fons apareixen un seguit de fets històrics com ara: els problemes que crea la reconstrucció de l’església de Santa Maria o les muralles de la ciutat de Morella; la Guerra dels dos Peres amb les crisis econòmiques que comporten les lluites i les males collites; el comerç de la llana i les seus transaccions amb els comerciants toscans; els problemes que el govern de la ciutat té amb nobles i senyors de vassalls; les rivalitats entre les aldees i la ciutat o els problemes entre l’arxiprest morellà i l’abat de Benifassà. Al contrari del que acostuma a passar, tota aquesta informació va dosificant-se sense aplegar a embafar, aportant a cada moment sols allò que és estrictament necessari.

És també remarcable la importància que assoleix el paisatge. Sempre es tracta d’escenaris reals, fàcilment identificables, i que s’adapten a l’escena que emmarquen. Com que els conec i els sent, he tractat de dotar-los d’una indubtable càrrega lírica poc habitual a la novel·la actual; açò reforçarà el seu caràcter evocador

A cada capítol, el mal i el bé van perdent la delimitació clara que podia caracteritzar-los, com a conseqüència d’un fet primordial i dominant, la pura necessitat de subsistir. Al llarg de tota aquesta novel·la anirà barrejant-se la història amb la llegenda; el mon real amb aquell que no es veu; la realitat amb la ficció. A més, cal remarcar que s’ha afegit una certa dosi de misteri que manté l’interès fins a la darrera pàgina; sols aleshores, si has estat un bon lector, ho sabràs tot,… o no…

CAPÍTOL 1er


Mundet de Cabreta

La tronada de migdia havia omplert l’ambient d’aquell olor a vida que l’aigua de maig dóna a la terra quan la fecunda a primavera. El sol de la vesprada encara tenia prou força per evaporar l’excedent d’humitat. Amb ella, teixia una boirina lleu que esgallava brums entre el brancam del carrascal que ombrejava els cara-sols del Tossal Gros. Recerades del vent que senyorejava el cormall de la serralada, les valls acaronaven embalums flonjos de boira, que reforçaven la intemporalitat misteriosa d’aquelles solitàries contrades.
Amb caminar pausat, Mundet marxava cap al coll al capdavant de la minsa rabera que governava. Cinc dotzenes d’animals, entre cabres i ovelles, el seguien senda amunt pasturant l’herba fresca i humida. Portava el ritme just; aquell que permetia menjar als animals sense entretenir-se en cap indret per no repelar l’herba més del que convenia. Era el pas que cinc anys d’ofici li havien ensenyat com a correcte. A despit de l’oratge poc acollidor, pujava cap a la carena sense ànsia. La imminència del capvespre no l’amoïnava; sabia que tenia temps sobrat per a arribar a la mallada de Santa Gata.
Una ventada d’airet, prim i lleuger, va acaronar-li els cabells. Sense alçar la vista del camí, va saber que cormejava la serra i un gest involuntari va marcar un somriure interior en aquell rostre, poc avesat a l’expressió de sentiments profunds. Habitant de les soledats de la serra, no trobava el seu lloc entre els humans. La relació amb la gent li produïa sensacions contradictòries, a cavall entre la tímida atracció i una repulsió no desitjada. Potser era per això que no s’havia vist forçat a adoptar aquell codi gestual que diferència homes i animals.
Per a comunicar-se amb el seu company habitual no li calien complexos llenguatges; Pelut sabia el que pensava i el que sentia sols en veure-li el posat. Amb el seu gos portava més temps que amb qualsevol altre ésser humà i compartia amb ell les penes i els afanys, els dies llargs d’estiu i la fredor de les interminables nits de la hivernada. Amb ell compartia el joc i el treball, l’aigua i el menjar. Cap altre ser humà no l’entenia com ell des que havia perdut els pares. Amb ningú, com amb aquell animalet de pèl llarg, aspre i agrisat, havia compartit tantes complicitats.
Fos per aquells sentiments compartits o per qualsevol altra raó, cada vegada que arribaven al prat que marcava l’aiguavés de la serra d’Abinsilona, el gos començava un destarotat seguit de corregudes, bots i tombarelles al seu voltant, convidant-lo al joc. Era la seua manera de manifestar una alegria que l’animal sabia compartida.
- Content ets, eh?… Sí, sí, ho sé! - li va dir el pastor finalment.
Després Mundet va allargar la mà i l’animal, endevinant el gest, se li va acostar per rebre la carícia. Tal com li pessigollejava el bescoll, Pelut s’anava estirant mandrosament i arquejava el llom per assaborir millor aquell contacte amb el seu company humà.
- Guaita l’ovella careeeta! - va cridar el pastor marcant la direcció.
El gos va sortir rebent en la direcció que li marcaven. Lladrava amb una feredat tan sincera que va bastar per a esbargir qualsevol desig d’insubordinació de les ovelles. Acomplit l’encàrrec, Pelut va tornar cap on era Mundet; sabia que aquell era lloc de parada obligada abans d’iniciar la retirada i no volia perdre’s el moment de descans.
El coll formava una esplanada lleument decantada cap a migjorn, que s’estenia entre el Tossal Gros a ponent i la Mola a llevant. El lloc era habitualment ventós i, per això mateix, resultava fresc i agradós al temps de la calor, però poc recomanable a l’hivern. Algunes carrasques esparses trencaven l’estranya horitzontalitat del paisatge. Eren enormes, les majors que coneixia; per força havien de ser-ho ja que sols així podien resistir les fortes embranzides del vent, els llamps o les nevades que sovintejaven allà dalt.
A Mundet de Cabreta, aquell lloc li alegrava el cor. Sempre que podia hi passava al capvespre. Era aleshores, que aquell lleu espurneig reviscolava la seua mirada, de natural inexpressiva. Mai no sabria dir si era el lloc o era ell mateix , però el fet era que li agradava el lloc i els records que li despertava. Pelut, que ho sabia, semblava compartir amb el seu amo l’encís quasi màgic del coll i, avançant-se un poc, s’havia assegut en un alteronet des del qual controlava les ovelles per tota la clariana. El pastor havia aturat la rabera i els animals campaven pel prat, aprofitant la llibertat transitòria per a fer la darrere menjada del dia.
Recolzat contra el tronc d’una immensa carrasca de pell quasi humana, va traure l’aigua per fer-ne un bon glop. Tot, en aquell indret, eren gests rituals que repetia cada vegada que hi passava, des que tenia memòria. Sempre la mateixa carrasca, els mateixos moviments per a beure, el mateix ordre per a descobrir les coses amb la mirada. No gosava alterar la seua conducta no fos cas que, amb els canvis, desaparegués l’encanteri.
Va començar a elevar la mirada tractant de copsar lentament l’impressionant escenari que la natura desplegava davant seu. Cap a tramuntana, el territori baixava en violentes costeres fins al riu, que marcava amb un fil argentat el seu camí a la vall. Allà baix, al fons, perdut en aquell caos de barrancs i cingleres, es veia el poble: un grapat d’habitatges acostats a l’església recentment acabada, a la riba esquerra del riu. Les hortetes, tan menudes que la cabota del polze bastava per a cobrir-ne tres o quatre de les majors, verdejaven tendrals al fons de la vall, espurnejant amb els darrers raigs del sol ponent.
– És bonic el poble, eh que sí, Pelut?… Potser hi ha força gent enjús; tu bé ho saps. Tu e jo vivim més francs e lliberts ací ensús; fem ço que ens plau, sens retre compte de nostres feits e voluntats.… Ço és cosa preuada, no penses…
Amb gest mecànic, el pastor va vessar un poc d’aigua en un tou que feia la roca. El gos va beure amb llepades nervioses i, en acabar, va mirar el seu amo amb uns ulls tan lluents com espurnes en la nit; esperava que tornés a enfilar en veu alta el decórrer recurrent dels seus pensaments.
- Saps que tard o d’hora, haurem de baixar a viure en poblat?… Ben cert só que ho haurem de fer… No dic de baixar a l’hivernada, com feim ara; a viure allí tot l’any et dic, Pelut.… - el gos se’l mirava amb ulls intel·ligents, com de persona - Què hi ha? No t’ho creus? Tota la Vall és plena de gent que aital fa…
L’animal acostumava a escoltar el seu amo quan parlava  i l’espurneig intel·ligent que li ballava als ulls marcava contrapunt amb la vulgaritat extrema del seu aspecte. A més de mirar-lo, el gos inclinava el cap a dreta o esquerra i Mundet havia aplegat a la conclusió que així li mostrava desacord o assentiment.
- Dic que ets un descregut! Què deus saber tu?… Mira, Colau de Bertolí, pastor com nosaltres, e viu en poblat; e així mateix Damià… e Lleganya - el gos va tornar a endreçar el cap sense perdre-li la mirada -. M’has de fer cas quan et dic una cosa, car tu ets sols gos e res entens en coses d’homes.
Després d’aquest raonament, el pastor es va quedar més ample que llarg. Què devia saber un gos de les coses de persones?… Per més que, si bé ho mirava, Pelut era quelcom més que un gos; era qui més el coneixia. Portaven molts anys junts i sols per aquelles muntanyes al capdavant del ramat; deu anys que feia, des de la mort dels seus.
Mundet va quedar amb el cor suspens. Estranyament, aquell lloc, que era per a ell font d’agradoses sensacions, li despertava indefectiblement els records del temps passat. Per sobre del dolor que li produïa obrir antigues ferides, mai no podia estalviar-se de tornar sobre aquells records que eren la seua història, les seues arrels. Retornant pel camí dels anys mantenia la certesa d’una infantesa que recordava feliç abans que la mort no s’hi interposés.
- Tu bé ho saps, Pelut! Sempre que venim ací veig el pare…
Encara ara, al cap de déu anys, el veia recolzat en aquell penyal de sota la carrasca. El veia igual, etern, immutable, fort i cepat; jove encara, amb tot un món brollant-li dels ulls. Els ulls del pare ho deien tot, no li calia parlar.
- Ací mateix vam seure el primer dia que em va deixar acompanyar-lo - el gos se’l mirava amb atenció, com si fos la primera vegada que escoltava aquella història -. Va dir-me:<<Mundet, d’ara endavant no ets un sagal>>; e va mostrar-me tot el terme.
Reculant amb els ulls de la imaginació, com sempre ho feia en aquell lloc, recordava com son pare li anava mostrant amb el dit sobre el paisatge, totes les partides del terme. Closos els ulls, escoltava la seua veu dient-li quines eren les millors pastures per cada època de l’any, on trobar les aiguades, quines eren les més segures i quines les més abundoses. Allí mateix, li va mostrar els mollons que partien el terme, on eren els emprius i el bovalar, on calia pagar l’herbatge i els llocs on mai no s’havia d’entrar…
Quantes coses que sabia son pare!… No debades era considerat per tots el millor dels pastors de tota la Vall de Vallibona! Encara ara, el tractaven amb respecte pel fet de ser fill de Mundo de Solsona. Encara hi havia pastors, a la Vall i fora d’ella, que l’acollien per cara de son pare. Tot i haver-lo perdut tan aviat, encara havia aplegat a temps per a mostrar-li el més elemental de l’ofici; la resta ho havia après ell mateix empentat per la necessitat.
Allí mateix, li va explicar com havia deixat el seu poble, marcant-li amb el dit la direcció exacta on era. Moltes jornades de camí a l’altre costat de les muntanyes cap a tramuntana. Li va contar com va haver de fugir de les urpes d’un baró injust i cruel; com havia tastat l’amarg sabor de la fam quan cercava un lloc on establir-se. Li va contar com havia aplegat al poble i com sa mare l’havia acollit i li havia fet retrobar el gust per la vida.
Arribatt a aquest punt, invariablement notava una opressió al pit amb el sol record de sa mare. Mència la Cabreta: quina donassa que era! Quan ella parlava, les parets tremolaven. Li semblava mentida com aquella dona, de natural aspra i brumidora, podia arribar a cotes de tendresa tan altes quan volia manifestar als seus l’amor que els tenia.
Sa mare anava pel món repartint salut, potser fou per això que la Senyora, recelosa, també la va triar. Va faltar quinze dies després que el mal que no es veu acabés amb la vida del pare. Mundet mai no sabria si va ser per causa de la malaltia o pel dol de perdre l’home i les filles majors. De vegades pensava si no va triar d’anar-se’n a l’altre món per seguir la seua família.
- Que tu no recordes ton pare, Pelut?… Així com jo, era ací aquell dia. Negre havia per nom, puix era com nit sense lluna e el pèl ben llustrós, no com tu que sembles estopa. Ben cert só que hàs eixit a ta mare! - l’animal no va fer moviment - … Et creus molt llest tu, mes no ets sinó un gos…
Ací, l’animal va tòrcer el cap com si l’hagués entès. Mundet va saber que havia anat massa lluny en les seues apreciacions i va allargar la mà, pesarós, per gratar el cap al seu company.
- Au, va; no t’amoïnes! Tampoc no és gran meravella ço d’ésser home, saps?… De fet, jo mateix voldria revenir gos a vegades!
L’animal va agrair el compliment amb unes llepades a la mà que acabava d’acaronar-lo. Tot seguit, va fingir corregudes i tombarelles per provocar al pastor, però el pastor restava endinsat en aquell embolcall agredolç de neguitosos pensaments. Una situació que no li desagradava en absolut. Si hagués de ser sincer amb ell mateix, es veuria en la necessitat de reconèixer que buscava aquells moments de dolç neguit, perquè refeien els lligams amb la pròpia gent, l’única que sentia seua.
Davant de la falta de resposta, Pelut va girar la mirada cap al sol, que tot just començava a fregar les serralades a ponent i va emetre alguns lladrucs d’avís camejant al voltant de l‘amo. Retornat al present, el pastor va fer el propòsit d’iniciar el camí de tornada; ja n’hi havia prou de mirar cap enrere. Amb un gest ample i magnífic, Mundet va abastar tot el paisatge que tenia al davant. Ho va fer amb el posat exacte que havia vist a son pare aquell dia.
L’acollidora rojor amb què el sol anava colorant el celatge marcava el moment darrer del retorn cap a la mallada. Entorn seu va veure tot el ramat que campava llibert per la prada i Pelut que se’l mirava, des del fiter que considerava propi, llest per a l’acció. El gos sabia què calia fer, però un codi ancestral li impedia de fer-ho sense rebre’n l’ordre. Satisfet sense saber-ne la raó, Mundet de Cabreta va intentar un d’aquells mig somriures que sols li marcaven lleus plecs als costats de la boca. Fent una darrere mirada al món que s’escampava al seus peus, va donar l’ordre que l’animal esperava.
- Guaix! Guaiiixa-la!
L’animal va sortir disparat de cara a les ovelles més llunyanes. Amb gest matemàtic recorria el prat acaçant els animals esparsos. Parava els que s’espantaven i mossegava les potes a les cabres que gosaven plantar-li cara. Mundet se’l mirava treballar amb una barreja d’orgull i satisfacció. De tant en tant l’encoratjava, més per fer-se notar que no per necessitat.
- Guaiita, l’oveeeella careeeeta! Aita’l, aquell primal!… La cabra lléeepola!… Uixa, la bessoneeera!…
Al moment, tots els animals formaven un munt atapeït de cossos i potes del qual només reeixien els caps, sempre ofenedors, d’algunes cabres. Després d’una darrere ullada, el gos va tornar per demanar l’aprovació al seu treball. El jove va mirar-lo als ulls abans de fer un lleu gest d’afirmació i, afermant la gaiata de savina amb la dreta, va iniciar camí del corral al pas que acostumava.
Acaronat pel primer oreig que portava la fredor de la nit, Mundet va notar un calfred que va obligar-lo a afermar-se la samarra de pell. Com cada dia ho feien, en olorar el retorn, començaren totes les ovelles a belar. S’anaven contant unes a altres tots els esdeveniments del dia. Aquells animals que el seguien, per la solitud que compartien,  havien esdevingut una mena de companys amb personalitat pròpia i diferenciada, bé que de rang inferior. No sols coneixia cada animal pel seu aspecte, sinó que, a força de temps, havia aplegat a conèixer-les per la veu. A vegades, havia jugat a endevinar quin animal belava en cada moment. Fins i tot havia arribat a entendre el que deien.
- La burella és, que ha ganes de gresca - s’anava comentant en veu baixa - Ara és la cabra llambrenca; ull viu, Pelut, que és de mala ascla… La fardasca és, que ja li deu fer nosa el braguer e vol arribar a casa,.… Guaita, com ufaneja el moltó; com que mascleja ell sol, va gallejant!
El mateix soroll del ramat li indicava quina era l’activitat dels animals. Mentre les ovelles no paraven de raonar, les cabres no deien res i ell sabia que, si es girava, les trobaria amb el coll estirat per tal de llepolejar els brots més tendres dels arbres que anaven veient.
- Tu bé saps, Pelut, com són d’entravessades les cabres. Sempre han d’anar ofenent e mal fent!
Va somriure benèvol, davant la incontinència de les cabres; eren animals del dimoni i mai no en farien altre. Va decidir de mantenir-se aliè a tota aquella conversa de la rabera caminant a través d’un bosc esdevingut fantàstic per la llum rogenca de l’horabaixa. Aviat arribarien a la mallada del cortal de la Roca per passar-hi la nit.
TORNAR AL BLOC

Cap comentari: