Vida i mort a Vallibona

NOVERINT UNIVERSI ( Sia a tots sabut) és la segona novel·la del meu cicle etnohistòric. L’obra pren el nom de la formula usada per encapçalar determinats documents a la Cancelleria del rei Pere el Cerimoniós (o si més us ho estimeu, el del punyalet). És tracta d’una novel·la que presenta un esplèndid retaule de la societat medieval amb les seues llums i les seues ombres. Per més que l’acció ens situa als TERMES GENERALS DE MORELLA, més concretament a VALLIBONA, tant per la temàtica com pel tractament, resulta perfectament exportable a tot el món feudal mediterrani de la segona meitat del segle XIV; temps de guerra, de pesta bubònica, però també de grans construccions i de grans fortunes fetes amb el comerç de la llana. Fins i tot, els temes de la mort, la guerra, l’amor o la lluita per la dignitat o per la mera subsistència, malauradament encara resulten d’una actualitat que de vegades em resulta esgarrifosa. El mon medieval se’ns fa present des de la primera fulla amb un seguit de personatges, únics en el seu anonimat i imprescindibles a l’hora de fer anar la història.

La narració, està centrada al voltant de la Vall de Vallibona; poblada per gent humil que la vida converteix en els autèntics protagonistes de la narració. Un rera l’altre, cadascun des de la seua problemàtica personal, van empentant endavant la història d’aquesta petita comunitat rural. Són ells, amb la seua aspra lluita per la subsistència, els que crearan l’èpica de la quotidianitat; ells qui faran marxar el món amb el seu sacrifici diari. Per això la novel·la presenta una estructura coral, col·lectiva, on cada personatge té el seu moment de glòria, si més no, literària.

L’obra porta com a fons un acurat treball lingüístic i etnogràfic que dona relleu i credibilitat als personatges i que ens fa entrar, sense notar-ho, al món de llums i ombres que era el segle XIV a les terres de la mediterrània europea. Costums, parlars, llegendes, rituals, dites i refranys, aporten credibilitat i color a la narració, especialment als diàlegs que són abundants i resulten molt vius i expressius.

Pas a pas se’ns van mostrant els diferents jocs de la vida que s’ordeixen front als jocs de la mort; la realitat més crua que aplegarà a materialitzar les pors més atàviques; la subtil frontera que separa el bé del mal i la seua absoluta relativitat. Sobre un fons històric ben treballat, l’obra va detallant el funcionament de les institucions civils; els interessos de les diferents parts de l’església; les lluites pel poder entre els més poderosos, o per la mera subsistència entre els més miserables.

La pesta ( el mal que no es veu) apareix omnipresent entesa, més que no com a malaltia, com a càstig diví per les rebel·lions contra l’ortodòxia o les estructures del poder. La natural ignorància de les raons que mouen determinats fets, que tothom considera extraordinaris, personificarà temors i creences en un seguit d’éssers sobrenaturals (els personatges del món que no es veu). La mort serà La Senyora, acompanyada de totes les manifestacions de les forces del mal. Els rituals de sanació; tan efectius com la fe d’aquell que els imparteix o de qui els rep, seran la darrera esperança dels pobres. Les mitologies, bones o dolentes que habiten els llocs deserts, prendran cos real a l’hora d’esbargir pors i incerteses. Tota mena d’elements màgics ancestrals es personificaran, tant certs com immaterials, per tota la gent de la Vall.

Com a fons apareixen un seguit de fets històrics com ara: els problemes que crea la reconstrucció de l’església de Santa Maria o les muralles de la ciutat de Morella; la Guerra dels dos Peres amb les crisis econòmiques que comporten les lluites i les males collites; el comerç de la llana i les seus transaccions amb els comerciants toscans; els problemes que el govern de la ciutat té amb nobles i senyors de vassalls; les rivalitats entre les aldees i la ciutat o els problemes entre l’arxiprest morellà i l’abat de Benifassà. Al contrari del que acostuma a passar, tota aquesta informació va dosificant-se sense aplegar a embafar, aportant a cada moment sols allò que és estrictament necessari.

És també remarcable la importància que assoleix el paisatge. Sempre es tracta d’escenaris reals, fàcilment identificables, i que s’adapten a l’escena que emmarquen. Com que els conec i els sent, he tractat de dotar-los d’una indubtable càrrega lírica poc habitual a la novel·la actual; açò reforçarà el seu caràcter evocador

A cada capítol, el mal i el bé van perdent la delimitació clara que podia caracteritzar-los, com a conseqüència d’un fet primordial i dominant, la pura necessitat de subsistir. Al llarg de tota aquesta novel·la anirà barrejant-se la història amb la llegenda; el mon real amb aquell que no es veu; la realitat amb la ficció. A més, cal remarcar que s’ha afegit una certa dosi de misteri que manté l’interès fins a la darrera pàgina; sols aleshores, si has estat un bon lector, ho sabràs tot,… o no…

LLETRES VALENCIANES. 2000. Juli Capilla.


Valències narratives:
una col·lecció per a la diversitat

 Noverint universi. Joan Andrés Sor­ribes. Tàndem. València, 2000

L'EDITORIAL Tàndem acaba de traure els dos primers volums d'una nova col·lecció de narrativa dirigida per Vicent Alonso. Valències és el nom amb què es presenta la col·lecció i, pel que fa a les dues pri­meres novel·les publicades, sembla que el nom fa la cosa, a raó de les possibilitats de combinatòria temàtica i formal que promet la col·lecció encetada.
La primera de les obres, Noverint uni­versi, és la novel·la amb què Joan Andrés Sorribes va ser guardonat amb el I Premi Ulisses de Narrativa. Es tracta d'una novel·la ambientada en l'època medieval i situada a les contrades septentrionals del País Valencià. Joan Andrés Sorribes dóna mostres de les seues dots com a narrador i fabulador extraordinari amb una novel·la que sap ensinistrar-nos en l'ambient enrarit i tumultuós de la baixa Edat Mit­jana. Les eines que la fet servir el novel·lista per fer més versemblant i atracti­va al lector la seua història són diverses. Ja des de bon començament, l'autor presen­ta una galeria extensa de personatges: en fa ús d'una manera intel·ligent i pondera­da, cosa que emfatitza l'empatia que s'es­tableix entre els personatges de la novel·la i el lector. D'altra banda, Sorribes crea un cadafal d'una veracitat i plasticitat extra­ordinàries, la qual cosa redunda en l’interés del lector per l'escenari i l'època medievals en què es mouen els protago­nistes de la novel·la. Per sobre de tot, hi destaca la llengua emprada en els diàlegs. Sorribes tira mà del nostre català medie­val per fer més creïbles els entrevins d'una història enrevessada i fantàstica que aconsegueix de mantenir el lector expectant des de la primera fins a la darrera pàgina.

Juli Capilla.
Lletres Valencianes (nº 2, 2000)

TORNA AL BLOC

Cap comentari: