El silenci d’on venim
Açò que diuen ara que va tan bé no sempre ha anat com deien els
que sempre ho han dit. Deuen haver
hagut —els hi ha hagut i, si no,
caldria inventar-los— crits que ho desmentiren: que la cosa anava tan bé com deien els que ho deien.
Crits. Encara que foren els del silenci. Els
del silenci d'on venim. Reescoltar-los,
reviure'ls, tornar a sentir-ne els
polsos, lents per la feblesa o per la
gana, accelerats per la ira o per la pesta, presents però com un
substrat mineral, dissolt, reminiscent i actiu,
que arriba als nostres dies en el
corrent del temps, això és el que ens
permet Noverint Universi novel·la
on Joan Andrés Sorribes reconstrueix i
inventa, rebusca i troba, esbossa i teixeix, sobre el canemàs perfectament parat que és la reconstrucció històrica de
l'ordre social i simbòlic de la segona
meitat del segle XIV a Morella, tot un tapís, tota una galeria d'institucions
i forces en conflicte, de collites desfetes
i de fams, de dies i paisatges tancats, de delers i dolors oberts, de
personatges que, amb diferents graus d'intensitat, van esdevenint persones, d'ombres
que van prenent relleu i carn i sang al cor dels seus lectors. Una galeria
de figures i de circumstàncies —les seqüències de la nit de sant Joan, de la desfeta agrícola i dels avenços de la
fam i de la pesta, i la de la peregrinació a
Pena-roja per buscar dones i
refer-se demogràficament de la plaga, són inesborrables— que, lligades
com en un somni, ens ixen a l'encontre des d'un
fons coral, com de veïnat anònim, des
d'un paisatge remot i familiar
alhora, i ens miren directament als ulls, com als seus descendents.
Així, a la vora de figures més o menys tòpiques, més o
menys inevitables, com ara la de l'heretge
Fra Miguel d'Amposta —un personatge
molt millor ben concebut i caracteritzat com Miguel l'Escurçoner— i la
del seu oponent l'inquisidor, Fra Bernat de
Fraga, o com les dels jurats i consellers, una mica desdibuixats —una
mica vistos com entelats rere els vidres de la seua privacitat benestant—, o
com la del lloctinent Arnau de Fonoll,
massa posada en el seu paper de roí feudal, en destaquen amb especial força uns altres, si es vol més del comú,
però, per això mateix, molt més significatius.! Així, les dones: des de la Mare
Morela i la seua filla Clareta, veritables
personatges redons, fins a les breus però vivíssimes aparicions de les
comares juganerament picardioses en la fresca seqüència
de la nit de sant Joan, tot passant per la figura sobèrbia —veritable escultura exempta— de Badora la Bruguera, sanadora sensual i fetillera inoblidable És curiós, per cert, que aquest gran personatge femení, sent com és central en la novel·la, resulte
marginat, però ben viu, —com tantes altres coses en la història de veritat— al final de la narració: malgrat tot, és per ella per on passarà un
ramal del futur obert.
Quelcom de semblant, però més intens encara, ocorrerà amb el personatge Ton de Llepús, una altra de les grans creacions d'Andrés
Sorribes. Ton de Llepús és el veritable protagonista latent de la novel·la:
una mica com l'alter ego, o com el futur desitjable, per més assenyat i
reflexiu, de Mundet de Cabreta, en certa manera protagonista masculí potser més
explícit. I és que en Ton de Llepús es concentra
revolució vital dels personatges
masculins, que, en general, apareixen un punt estereotipats i previsibles.
Ton de Llepús se n'ix d'ell mateix i,
passant per totes les situacions del
seu temps, arriba fins a nosaltres amb
tota la seua humanitat intacta: home de trellat i de desgràcies
familiars — la seqüència del seu retorn
infaust, sobretot quan, en abraçar el
seu fillet, li palpa desolat el costellam
desnodrit, és antològica en la sena
discreció punyent—, treballador a jova de murs e valls i soldat forçat,
víctima de vassallatge i venjador solidari,
serà l'únic personatge masculí que es decidirà
clarament pel futur obert que entreveu. També en la seua peripècia, com ocorria en la de la Badora, es confirmarà que venim no de la història oficial sinó de la real, de
la que passa, encara que passe desapercebuda.
I és ací, en la ponderació de la història comuna més que no de l'oficial, on rau, al meu parer, el
valor paradigmàtic
d'honesta novel.la històrica que té aquest llibre d'Andrés Sorribes:
fa que ens mirem en un
passat que és ben nostre, que és el nostre, i
que l'assumim sense escarafalls i sense victimismes, sense passar factures ni
guardar ganivetades per greuges
inexistents i sense exaltacions èpiques.
Aquest llibre, en resum, ens ajuda a assumir-nos un poc més com som, serenament i adulta. Que
bona falta ens fa.
Antoni
Ferrer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada