Vida i mort a Vallibona

NOVERINT UNIVERSI ( Sia a tots sabut) és la segona novel·la del meu cicle etnohistòric. L’obra pren el nom de la formula usada per encapçalar determinats documents a la Cancelleria del rei Pere el Cerimoniós (o si més us ho estimeu, el del punyalet). És tracta d’una novel·la que presenta un esplèndid retaule de la societat medieval amb les seues llums i les seues ombres. Per més que l’acció ens situa als TERMES GENERALS DE MORELLA, més concretament a VALLIBONA, tant per la temàtica com pel tractament, resulta perfectament exportable a tot el món feudal mediterrani de la segona meitat del segle XIV; temps de guerra, de pesta bubònica, però també de grans construccions i de grans fortunes fetes amb el comerç de la llana. Fins i tot, els temes de la mort, la guerra, l’amor o la lluita per la dignitat o per la mera subsistència, malauradament encara resulten d’una actualitat que de vegades em resulta esgarrifosa. El mon medieval se’ns fa present des de la primera fulla amb un seguit de personatges, únics en el seu anonimat i imprescindibles a l’hora de fer anar la història.

La narració, està centrada al voltant de la Vall de Vallibona; poblada per gent humil que la vida converteix en els autèntics protagonistes de la narració. Un rera l’altre, cadascun des de la seua problemàtica personal, van empentant endavant la història d’aquesta petita comunitat rural. Són ells, amb la seua aspra lluita per la subsistència, els que crearan l’èpica de la quotidianitat; ells qui faran marxar el món amb el seu sacrifici diari. Per això la novel·la presenta una estructura coral, col·lectiva, on cada personatge té el seu moment de glòria, si més no, literària.

L’obra porta com a fons un acurat treball lingüístic i etnogràfic que dona relleu i credibilitat als personatges i que ens fa entrar, sense notar-ho, al món de llums i ombres que era el segle XIV a les terres de la mediterrània europea. Costums, parlars, llegendes, rituals, dites i refranys, aporten credibilitat i color a la narració, especialment als diàlegs que són abundants i resulten molt vius i expressius.

Pas a pas se’ns van mostrant els diferents jocs de la vida que s’ordeixen front als jocs de la mort; la realitat més crua que aplegarà a materialitzar les pors més atàviques; la subtil frontera que separa el bé del mal i la seua absoluta relativitat. Sobre un fons històric ben treballat, l’obra va detallant el funcionament de les institucions civils; els interessos de les diferents parts de l’església; les lluites pel poder entre els més poderosos, o per la mera subsistència entre els més miserables.

La pesta ( el mal que no es veu) apareix omnipresent entesa, més que no com a malaltia, com a càstig diví per les rebel·lions contra l’ortodòxia o les estructures del poder. La natural ignorància de les raons que mouen determinats fets, que tothom considera extraordinaris, personificarà temors i creences en un seguit d’éssers sobrenaturals (els personatges del món que no es veu). La mort serà La Senyora, acompanyada de totes les manifestacions de les forces del mal. Els rituals de sanació; tan efectius com la fe d’aquell que els imparteix o de qui els rep, seran la darrera esperança dels pobres. Les mitologies, bones o dolentes que habiten els llocs deserts, prendran cos real a l’hora d’esbargir pors i incerteses. Tota mena d’elements màgics ancestrals es personificaran, tant certs com immaterials, per tota la gent de la Vall.

Com a fons apareixen un seguit de fets històrics com ara: els problemes que crea la reconstrucció de l’església de Santa Maria o les muralles de la ciutat de Morella; la Guerra dels dos Peres amb les crisis econòmiques que comporten les lluites i les males collites; el comerç de la llana i les seus transaccions amb els comerciants toscans; els problemes que el govern de la ciutat té amb nobles i senyors de vassalls; les rivalitats entre les aldees i la ciutat o els problemes entre l’arxiprest morellà i l’abat de Benifassà. Al contrari del que acostuma a passar, tota aquesta informació va dosificant-se sense aplegar a embafar, aportant a cada moment sols allò que és estrictament necessari.

És també remarcable la importància que assoleix el paisatge. Sempre es tracta d’escenaris reals, fàcilment identificables, i que s’adapten a l’escena que emmarquen. Com que els conec i els sent, he tractat de dotar-los d’una indubtable càrrega lírica poc habitual a la novel·la actual; açò reforçarà el seu caràcter evocador

A cada capítol, el mal i el bé van perdent la delimitació clara que podia caracteritzar-los, com a conseqüència d’un fet primordial i dominant, la pura necessitat de subsistir. Al llarg de tota aquesta novel·la anirà barrejant-se la història amb la llegenda; el mon real amb aquell que no es veu; la realitat amb la ficció. A més, cal remarcar que s’ha afegit una certa dosi de misteri que manté l’interès fins a la darrera pàgina; sols aleshores, si has estat un bon lector, ho sabràs tot,… o no…

SAÓ. Agost de 2000. Antoni Ferrer


El silenci d’on venim

Açò que diuen ara que va tan bé no sempre ha anat com deien els que sempre ho han dit. Deuen haver hagut —els hi ha hagut i, si no, caldria inventar-los— crits que ho desmentiren: que la cosa anava tan bé com deien els que ho deien. Crits. Encara que foren els del silenci. Els del silenci d'on venim. Rees­coltar-los, reviure'ls, tornar a sentir-ne els polsos, lents per la feblesa o per la gana, accelerats per la ira o per la pesta, presents però com un substrat mineral, dissolt, reminiscent i actiu, que arriba als nostres dies en el corrent del temps, això és el que ens permet Noverint Universi novel·la on Joan Andrés Sorribes reconstrueix i inventa, rebusca i troba, esbossa i teixeix, sobre el canemàs perfectament parat que és la reconstrucció històrica de l'ordre social i simbòlic de la segona meitat del segle XIV a More­lla, tot un tapís, tota una galeria d'ins­titucions i forces en conflicte, de colli­tes desfetes i de fams, de dies i paisatges tancats, de delers i dolors oberts, de personatges que, amb diferents graus d'intensitat, van esdevenint persones, d'ombres que van prenent relleu i carn i sang al cor dels seus lectors.  Una galeria de figures i de circumstàncies —les seqüències de la nit de sant Joan, de la desfeta agrícola i dels avenços de la fam i de la pesta, i la de la pere­grinació a Pena-roja per buscar dones i refer-se demogràficament de la plaga, són inesborrables— que, lligades com en un somni, ens ixen a l'encontre des d'un fons coral, com de veïnat anònim, des d'un paisatge remot i fami­liar alhora, i ens miren directament als ulls, com als seus descendents.
Així, a la vora de figures més o menys tòpiques, més o menys inevi­tables, com ara la de l'heretge Fra Miguel d'Amposta —un personatge molt millor ben concebut i caracteritzat com Miguel l'Escurçoner— i la del seu opo­nent l'inquisidor, Fra Bernat de Fraga, o com les dels jurats i consellers, una mica desdibuixats —una mica vistos com entelats rere els vidres de la seua privacitat benestant—, o com la del lloctinent Arnau de Fonoll, massa posa­da en el seu paper de roí feudal, en destaquen amb especial força uns altres, si es vol més del comú, però, per això mateix, molt més significatius.! Així, les dones: des de la Mare Morela i la seua filla Clareta, veritables perso­natges redons, fins a les breus però vivíssimes aparicions de les comares juganerament picardioses en la fresca seqüència de la nit de sant Joan, tot passant per la figura sobèrbia —veri­table escultura exempta— de Badora la Bruguera, sanadora sensual i feti­llera inoblidable És curiós, per cert, que aquest gran personatge femení, sent com és central en la novel·la, resulte marginat, però ben viu, —com tantes altres coses en la història de veritat— al final de la narració: mal­grat tot, és per ella per on passarà un ramal del futur obert.
Quelcom de semblant, però més intens encara, ocorrerà amb el personatge Ton de Llepús, una altra de les grans creacions d'Andrés Sorribes. Ton de Llepús és el veritable prota­gonista latent de la novel·la: una mica com l'alter ego, o com el futur desitjable, per més assenyat i reflexiu, de Mundet de Cabreta, en certa manera protagonista masculí potser més explí­cit. I és que en Ton de Llepús es con­centra revolució vital dels personat­ges masculins, que, en general, apareixen un punt estereotipats i pre­visibles. Ton de Llepús se n'ix d'ell mateix i, passant per totes les situa­cions del seu temps, arriba fins a nosaltres amb tota la seua humani­tat intacta: home de trellat i de desgràcies familiars — la seqüència del seu retorn infaust, sobretot quan, en abraçar el seu fillet, li palpa desolat el cos­tellam desnodrit, és antològica en la sena discreció punyent—, treballador a jova de murs e valls i soldat forçat, víctima de vassallatge i venjador soli­dari, serà l'únic personatge masculí que es decidirà clarament pel futur obert que entreveu. També en la seua peripècia, com ocorria en la de la Badora, es confirmarà que venim no de la història oficial sinó de la real, de la que passa, encara que passe desapercebuda.
I és ací, en la ponderació de la història comuna més que no de l'ofi­cial, on rau, al meu parer, el valor paradigmàtic d'honesta novel.la històrica que té aquest llibre d'Andrés Sorribes: fa que ens mirem en un passat que és ben nostre, que és el nostre, i que l'as­sumim sense escarafalls i sense victi­mismes, sense passar factures ni guar­dar ganivetades per greuges inexistents i sense exaltacions èpiques. Aquest lli­bre, en resum, ens ajuda a assumir-nos un poc més com som, serenament  i adulta. Que bona falta ens fa.
Antoni Ferrer
Saó (Agost de 2001)

TORNAR AL BLOC

Cap comentari: